Dies enrere vaig anar a la presentació del nou portal de l’Apuntador. Es veu que ara serà 2.0 i que permetrà “aplaudir” aquells actes que ens agradin més. I com més aplaudiments tinguin, més amunt de la pantalla es veuran. També els reis m’han portat un Blackberry perquè necessitava poder tenir l’agenda a mà i resulta que ara estic més connectat que mai: puc rebre el correu electrònic al mòbil, sigui on sigui. També té Twiter, Google Talk i no sé quantes coses més que no sé què són, ni perquè serveixen ni com funcionen. Fa un any em vaig fer un bloc personal on hi penjo els escrits que surten en aquesta columna i poca cosa més. A més a més he treballat força en dos altres blocs, on hi faig aportacions tot sovint. I fins i tot alguna vegada he xatejat pel Messenger amb la meva neboda Anna que viu prop d’Organyà. Però molta gent del meu voltant (m’estalvio els noms) em diu que no estic al dia perquè no tinc Facebook, i que ja no es pot anar per la vida sense Facebook.
Ja està bé tot això de les noves tecnologies, de l’Internet, del 2.0, però al final ens acabarem comunicant més per l’ordinador o a través de qualsevol altra màquina que no pas parlant cara a cara. Què ens passaria si un dia el senyor Internet es deprimeix i agafa la baixa? O decideix prendre’s un any sabàtic i agafa una excedència? Ens quedarem més penjats que els pernils de la Casa de los Jamones (que per cert, ja no es diu la Casa de los Jamones).
Jo proposo a tothom qui vulgui de gaudir d’una experiència “Nostàlgia 2.0”. Només cal agafar un full de paper i escriure una carta a un amic, a una amiga, a un parent... explicant-li el que vulgueu -una anècdota, un sentiment, què heu fet el cap de setmana...- posar-lo dins un sobre, llepar un segell –no, que ara ja no es llepen- i enviar-li per correu. I pacientment i amb tota la il•lusió del món, mirar cada dia la bústia, durant una setmana, quinze dies o un mes, esperant rebre una carta de resposta. Rebre-la i llegir-la és una sensació gairebé 3.0.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada